dimarts, 26 d’octubre del 2010
dilluns, 25 d’octubre del 2010
dimarts, 5 d’octubre del 2010
EDUCANT DES DE I PER A PERSONES LLIURES
A molts textos el concepte de educació per a la ciutadania està elaborat a partir de la definició de diferents estratègies que permetin l’adquisició de coneixements, habilitats, i valors als “ciutadans–educands” que formen part d’una comunitat més o menys extensa, provocant un sentiment de pertinença al col•lectiu i una implicació activa en la comunitat. Aquest concepte, generalment, ha estat lligat a l’educació formal i a les politiques públiques impulsades des de l’administració.
Al afegir el concepte “des de” i per tant al posar el focus al lloc des d’on es plantegen aquestes estratègies, es visualitza un espai més enllà de l’administració on es posen en valor les accions d’educació popular i les diferents propostes que es generen des de la pròpia comunitat per tal de cobrir les necessitats educatives que detecten.
Tradicionalment s’ha definit com a propi de l’espai escolar la transmissió de determinats coneixements, habilitats o el que ara li diuen capacitats; i com a propi de l’àmbit de l’educació no formal, i concretament dels Centres Socioculturals ha estat el valor intrínsec de la formació com a eina transformadora.
Són dos realitats que cada vegada estan tendint més ponts i que en alguns moments es troben, altres es repelen i altres es complementen. Moltes vegades l’educació formal mira de trobar solucions als processos d’ensenyament – aprenentatge a la comunitat i als seus projectes de educació no formal. El programa Èxit del Consorci d’Educació de Barcelona o a els projectes educatius a Instituts de A Coruña amb la Fundació Radio ECCA són clars exemples.
Victor J.Ventosa defineix amb molta claredat com el paradigma educatiu ha anat variant i passant d’unes relacions professor - alumne rígides i molt normativitzades a altres més flexibles i personalitzades, d’un procés formatiu orientat al resultat a uns altres més enfocats als processos, de sistemes de treball i organitzatius burocratitzats a altres basats en el treball en grup i creatiu, des d’uns espais tancats i separats de l’entorn a altres oberts i amb interacció amb el medi, des d’un temps formatius limitats a l’ infància i la joventut a altres d’aprenentatge permanent, durant tota la vida. És a dir des d’uns recursos i mètodes tradicionals de caràcter formal i predominantment receptius associats a una comunicació unidireccional a altres no formals i actius basats en una comunicació bidireccional, horitzontal i en xarxa.
En aquest, suposat nou paradigma educatiu, els Centres Socioculturals, són eines necessàries per la comunitat per tal d’organitzar-se i actuar com a protagonistes de la seva realitat, compartint un punt de partida i un destí comú. La comunitat és educadora i educand i cada vegada té més consciència d’aquest fet. Els Centres Socioculturals definits com espais de trobada, de creació social i cultural són clarament espais de “d’educació en, des del i per el temps de lleure”. Però on l’educació en, per i des del temps de lleure, tal com planteja Pablo Waichman , no és un temps desocupat o alliberat d’obligacions si no un temps de llibertat per la llibertat com a transformació de la persona generant protagonisme i autonomia.
La pràctica quotidiana dels Centres Socioculturals amb una presència important de la comunitat en els seus espais de decisió o en aquells que en la seva totalitat són gestionats per la pròpia comunitat ens dona una riquesa d’elements increïbles per tal d’analitzar aquest conceptes. Llocs intergeneracionals creats de manera col•lectiva, amb una proposta d’aprenentatge al llarg de la vida creada per els seus propis educands. Per tant un lloc on el rol d’educador - educand va variant de manera continua o els dos es mantenen alhora en tot moment. On totes les accions estan carregades de contingut pedagògic, on s’aprèn i s’ensenya en cada moment. Tal com planteja Paulo Freire :“Tots nosaltres sabem alguna cosa. Tots nosaltres ignorem alguna cosa. Per aquest motiu aprenem sempre”.
La tradició històrica dels Centres Socioculturals a Catalunya ha estat vinculada a la comunitat amb una intencionalitat educativa que pretén la transformació de la persona i els seu entorn des de la implicació voluntària de la comunitat que el forma. Confirmant que la línea pedagògica d’aquests Centres van més enllà del consum cultural i de l’usuari consumidor entès com a client. El que busquen prioritàriament és el protagonisme i implicació de la persona. Podem definir aquest Centres com a Escoles de Participació o d’espais educatius des de i per a la ciutadania. Així que podem plantejar, tal com feien les escoles racionalistes durant la primera part del segle XX, l’educació com a problema polític . Estic parlant de l’educació com a eina de transformació social.
El pedagog indi Krishnamurti planteja que “tot acte d’un individu afecta als demés, perquè “ser és ser en relació” . Les persones a nivell individual formant part d’una comunitat intenten generar de manera col•lectiva el discurs i l’acció pedagògica que permeti generar les eines necessàries per tal de convertir-se en PERSONES LLIURES.
HI vull utilitzar aquest concepte amb majúscules conscientment, donant sentit a les paraules del sociòleg Bauman quan diu,que en un món regit per el principi de plaer quasi sense lligadures, reintroduir l’ètica és una necessitat imperiosa. Poblar el món amb persones que s’interessen per els de més no figura en el mapa de la utopia consumista. Aquesta carrera cap a la satisfacció personal provoca una desafecció per els afers públics i socials, de manera que l’espai privat es conquesta desnonanrt a altres éssers humans i en especial a la classe de persones que s’interessa per altres o que poden necessitar l’atenció d’altres.
Per tant parlo de PERSONES LLIURES, d’aquelles que es situen com a éssers protagonistes capaces d’analitzar la seva realitat i incidir per tal de transforma-la deixant de banda qualsevol dogma. De persones que agafen el seu destí i l’intenten transformar de manera col•lectiva. Parlo de ciutadans/es, amb el concepte de persona que assumeix drets i deures amb compromís en la seva comunitat independent d’un DNI o una pertinença a una nacionalitat.
Jean Claude Michéa, defineix l’ intel•ligència crítica com l’aptitud fonamental de la persona per a comprendre a un temps el mon que l’ha tocat viure i partir de quines condicions la rebel•lió contra aquest mon es converteix en una necessitat moral.
Per tant no estic parlant d’una ciutadania definida a partir del perfil consumista o clientelista, de la persona com a ésser consumidor exigent que aprèn els mètodes per a rebelar-se per aconseguir el millor preu o la millor qualitat en el producte presentat si no com a persones capaces de trobar i crear espais dignes per a l’ésser humà.
Tal com diu Leonel Moura , no hi ha humanitat sense comunitat. Amb les generacions més joves és bàsic trencar el sentiment de no pertinença. S’han de trobar espais comuns, ja que el no formar part de res designa el fi de la vida abans de començar aquesta verdaderament. I és en aquets espai on els Centres Socioculturals estan jugant un paper, que encara hauria de ser més important, encaminant-se cap un espai d’inclusió i d’humanització trencant així amb el consum de falses necessitats i urgències il•lusòries consumistes. Els Centres Socioculturals com a espais intrageneracionals on la joventut torna a ser un espai de la vida i fuig del prototip de tipus mercantil que pretén donar-li sentit omplint-la de productes i consums específics.
Generar espais gestionats per la comunitat i per tant també per els joves fa que es treballin totes les capacitats per desenvolupar-se adequadament al seu entorn, com a PERSONES LLIURES i compromeses amb la realitat que viuen. La no existència d’espais comunitaris és EXCLUSIÓ. Dit d’altra manera no tenir espais de relació de construcció col•lectiva ens aliena.
En paraules de John Macmuray la base de la relació entre les persones és la comunicació i la mutualitat del treball cooperatiu desinteressat és el que defineix la persona, és el que la fa lliure. Per tant se és lliure en quant es creix com a persones en relació positiva amb altres. Per tant des dels Centres Socioculturals el suport mutu en l’elaboració de propostes pedagògiques es converteix en eina de desenvolupament i treball comunitari.
Per tant als Centres Socioculturals és bàsica la presència activa de la seva comunitat més propera en la creació i impuls d’espais que reflexionin i actuïn en relació a les línies educatives que porten a terme. D’una manera sintètica, aquests espais han d’estar creats per persones que formin part o estiguin interessades en el Centre Sociocultural com a eina, que de manera voluntària sumin els seus coneixements i praxis. Aquest espai ha de ser heterogeni amb diferents perfils i rols que representin el ventall ampli de la realitat de persones del Centre. Aquests aventurers i aventures de l’educació han de poder definir els valors en els que volen treballar i els que volen transmetre, els objectius pedagògics del centre, els projectes i activitats que porten a terme per tal d’acomplir-los i un seguiment continu que els permeti fer propostes de millora. Alhora han d’estar coordinats amb la resta d’espais del Centre Sociocultural i difondre la seva tasca i els seus resultat per tal d’informar, transmetre i implicar a més persones en la seva acció transformadora.
Aquesta és una tasca necessària als Centres Socioculturals per al desenvolupament d’una societat participativa, autònoma, independent i crítica. Formada per PERSONES LLIURES capaces de fer evolucionar el seu entorn a partir de la seva pròpia formació.
Al afegir el concepte “des de” i per tant al posar el focus al lloc des d’on es plantegen aquestes estratègies, es visualitza un espai més enllà de l’administració on es posen en valor les accions d’educació popular i les diferents propostes que es generen des de la pròpia comunitat per tal de cobrir les necessitats educatives que detecten.
Tradicionalment s’ha definit com a propi de l’espai escolar la transmissió de determinats coneixements, habilitats o el que ara li diuen capacitats; i com a propi de l’àmbit de l’educació no formal, i concretament dels Centres Socioculturals ha estat el valor intrínsec de la formació com a eina transformadora.
Són dos realitats que cada vegada estan tendint més ponts i que en alguns moments es troben, altres es repelen i altres es complementen. Moltes vegades l’educació formal mira de trobar solucions als processos d’ensenyament – aprenentatge a la comunitat i als seus projectes de educació no formal. El programa Èxit del Consorci d’Educació de Barcelona o a els projectes educatius a Instituts de A Coruña amb la Fundació Radio ECCA són clars exemples.
Victor J.Ventosa defineix amb molta claredat com el paradigma educatiu ha anat variant i passant d’unes relacions professor - alumne rígides i molt normativitzades a altres més flexibles i personalitzades, d’un procés formatiu orientat al resultat a uns altres més enfocats als processos, de sistemes de treball i organitzatius burocratitzats a altres basats en el treball en grup i creatiu, des d’uns espais tancats i separats de l’entorn a altres oberts i amb interacció amb el medi, des d’un temps formatius limitats a l’ infància i la joventut a altres d’aprenentatge permanent, durant tota la vida. És a dir des d’uns recursos i mètodes tradicionals de caràcter formal i predominantment receptius associats a una comunicació unidireccional a altres no formals i actius basats en una comunicació bidireccional, horitzontal i en xarxa.
En aquest, suposat nou paradigma educatiu, els Centres Socioculturals, són eines necessàries per la comunitat per tal d’organitzar-se i actuar com a protagonistes de la seva realitat, compartint un punt de partida i un destí comú. La comunitat és educadora i educand i cada vegada té més consciència d’aquest fet. Els Centres Socioculturals definits com espais de trobada, de creació social i cultural són clarament espais de “d’educació en, des del i per el temps de lleure”. Però on l’educació en, per i des del temps de lleure, tal com planteja Pablo Waichman , no és un temps desocupat o alliberat d’obligacions si no un temps de llibertat per la llibertat com a transformació de la persona generant protagonisme i autonomia.
La pràctica quotidiana dels Centres Socioculturals amb una presència important de la comunitat en els seus espais de decisió o en aquells que en la seva totalitat són gestionats per la pròpia comunitat ens dona una riquesa d’elements increïbles per tal d’analitzar aquest conceptes. Llocs intergeneracionals creats de manera col•lectiva, amb una proposta d’aprenentatge al llarg de la vida creada per els seus propis educands. Per tant un lloc on el rol d’educador - educand va variant de manera continua o els dos es mantenen alhora en tot moment. On totes les accions estan carregades de contingut pedagògic, on s’aprèn i s’ensenya en cada moment. Tal com planteja Paulo Freire :“Tots nosaltres sabem alguna cosa. Tots nosaltres ignorem alguna cosa. Per aquest motiu aprenem sempre”.
La tradició històrica dels Centres Socioculturals a Catalunya ha estat vinculada a la comunitat amb una intencionalitat educativa que pretén la transformació de la persona i els seu entorn des de la implicació voluntària de la comunitat que el forma. Confirmant que la línea pedagògica d’aquests Centres van més enllà del consum cultural i de l’usuari consumidor entès com a client. El que busquen prioritàriament és el protagonisme i implicació de la persona. Podem definir aquest Centres com a Escoles de Participació o d’espais educatius des de i per a la ciutadania. Així que podem plantejar, tal com feien les escoles racionalistes durant la primera part del segle XX, l’educació com a problema polític . Estic parlant de l’educació com a eina de transformació social.
El pedagog indi Krishnamurti planteja que “tot acte d’un individu afecta als demés, perquè “ser és ser en relació” . Les persones a nivell individual formant part d’una comunitat intenten generar de manera col•lectiva el discurs i l’acció pedagògica que permeti generar les eines necessàries per tal de convertir-se en PERSONES LLIURES.
HI vull utilitzar aquest concepte amb majúscules conscientment, donant sentit a les paraules del sociòleg Bauman quan diu,que en un món regit per el principi de plaer quasi sense lligadures, reintroduir l’ètica és una necessitat imperiosa. Poblar el món amb persones que s’interessen per els de més no figura en el mapa de la utopia consumista. Aquesta carrera cap a la satisfacció personal provoca una desafecció per els afers públics i socials, de manera que l’espai privat es conquesta desnonanrt a altres éssers humans i en especial a la classe de persones que s’interessa per altres o que poden necessitar l’atenció d’altres.
Per tant parlo de PERSONES LLIURES, d’aquelles que es situen com a éssers protagonistes capaces d’analitzar la seva realitat i incidir per tal de transforma-la deixant de banda qualsevol dogma. De persones que agafen el seu destí i l’intenten transformar de manera col•lectiva. Parlo de ciutadans/es, amb el concepte de persona que assumeix drets i deures amb compromís en la seva comunitat independent d’un DNI o una pertinença a una nacionalitat.
Jean Claude Michéa, defineix l’ intel•ligència crítica com l’aptitud fonamental de la persona per a comprendre a un temps el mon que l’ha tocat viure i partir de quines condicions la rebel•lió contra aquest mon es converteix en una necessitat moral.
Per tant no estic parlant d’una ciutadania definida a partir del perfil consumista o clientelista, de la persona com a ésser consumidor exigent que aprèn els mètodes per a rebelar-se per aconseguir el millor preu o la millor qualitat en el producte presentat si no com a persones capaces de trobar i crear espais dignes per a l’ésser humà.
Tal com diu Leonel Moura , no hi ha humanitat sense comunitat. Amb les generacions més joves és bàsic trencar el sentiment de no pertinença. S’han de trobar espais comuns, ja que el no formar part de res designa el fi de la vida abans de començar aquesta verdaderament. I és en aquets espai on els Centres Socioculturals estan jugant un paper, que encara hauria de ser més important, encaminant-se cap un espai d’inclusió i d’humanització trencant així amb el consum de falses necessitats i urgències il•lusòries consumistes. Els Centres Socioculturals com a espais intrageneracionals on la joventut torna a ser un espai de la vida i fuig del prototip de tipus mercantil que pretén donar-li sentit omplint-la de productes i consums específics.
Generar espais gestionats per la comunitat i per tant també per els joves fa que es treballin totes les capacitats per desenvolupar-se adequadament al seu entorn, com a PERSONES LLIURES i compromeses amb la realitat que viuen. La no existència d’espais comunitaris és EXCLUSIÓ. Dit d’altra manera no tenir espais de relació de construcció col•lectiva ens aliena.
En paraules de John Macmuray la base de la relació entre les persones és la comunicació i la mutualitat del treball cooperatiu desinteressat és el que defineix la persona, és el que la fa lliure. Per tant se és lliure en quant es creix com a persones en relació positiva amb altres. Per tant des dels Centres Socioculturals el suport mutu en l’elaboració de propostes pedagògiques es converteix en eina de desenvolupament i treball comunitari.
Per tant als Centres Socioculturals és bàsica la presència activa de la seva comunitat més propera en la creació i impuls d’espais que reflexionin i actuïn en relació a les línies educatives que porten a terme. D’una manera sintètica, aquests espais han d’estar creats per persones que formin part o estiguin interessades en el Centre Sociocultural com a eina, que de manera voluntària sumin els seus coneixements i praxis. Aquest espai ha de ser heterogeni amb diferents perfils i rols que representin el ventall ampli de la realitat de persones del Centre. Aquests aventurers i aventures de l’educació han de poder definir els valors en els que volen treballar i els que volen transmetre, els objectius pedagògics del centre, els projectes i activitats que porten a terme per tal d’acomplir-los i un seguiment continu que els permeti fer propostes de millora. Alhora han d’estar coordinats amb la resta d’espais del Centre Sociocultural i difondre la seva tasca i els seus resultat per tal d’informar, transmetre i implicar a més persones en la seva acció transformadora.
Aquesta és una tasca necessària als Centres Socioculturals per al desenvolupament d’una societat participativa, autònoma, independent i crítica. Formada per PERSONES LLIURES capaces de fer evolucionar el seu entorn a partir de la seva pròpia formació.
Antonio Alcántara Alcántara
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
